Apèndix de la recerca "La utopia de l'oci burgès"

Pedra, herba i memòria

Pedra, herba i memòria

(text corresponent al capítol 4 de La utopia de l’oci burgés)

Passejar avui per les runes de les antigues instal·lacions de La Rabassada esdevé una experiència intensa del pas temps, la història i el significat de l’oblit. Han passat cinquanta anys d’ençà que l’acció controlada de la dinamita posés fi a gairebé tot el conjunt dels edificis aixecats, i aquest temps -prou temps- ha portat al deteriorament de les poques construccions que encara resten en peu, convertint tot l’indret en un veritable museu decadent. Ubicat fora de qualsevol circuit patrimonial, La Rabassada és ara un sinistre backstage ferit de mort, petrificat, majestuós alhora que insignificant.
Les restes del naufragi es troben escampades pel bosc i ocultes per una vegetació que, en un imparable ritme de creixement natural, rebenta per dins les fràgils, imperfectes i escasses parets del que un dia va ser un dels monuments al malbaratament, al luxe i a la presumptuositat. Alguna ment imaginativa podria fer-se ressò d’aquest escenari desolador i dibuixar-hi el fictici record d’una sobtada evacuació humana que, de cop i volta, hagués agafat tothom desprevingut. Potser La Rabassada, en algun sentit, és el nostre Takakonuma Green Land Amusement Park particular: devastat, abandonat, inert, rovellat i etern; atrapat en una visió post-apocalíptica, com la imatge congelada de centenars de turistes bocabadats a una muntanya russa.
Un matí de juny, un grup de falsos arqueòlegs pugem des de Barcelona ciutat a Collserola per visitar allò que queda de l’antiga Rabassada. Encara no hem pogut fer una recerca gaire precisa del tema i els dubtes nodreixen tot el poc coneixement que tenim de l’espai. Només disposem d’alguns plànols antics obtinguts a l’Arxiu Històric de Sant Cugat i imatges diverses, antigues i actuals, que hem pogut trobar en una primera i dispersa immersió.
Les primeres fotografies remeten a un escenari inquietant i certament misteriós de figures, rostres, habitacions, paisatges i seqüències congelades en blanc i negre. Les segones recullen l’estat actual de l’indret: un paratge de runes i més runes abandonades, la majoria d’elles soterrades per la brolla del bosc.
Ronda de Dalt direcció Sant Cugat. Primer contacte etimològic, som a la BV-1417, la carretera de la Rabassada. La seguim de pujada amb els ulls ben oberts a tots dos cantons. La Rabassada, segons el mapa, se situa al cantó dret, però per si un cas, posem el màxim d’atenció a tot el territori que ens envolta. En qüestió de minuts trobem a la banda dreta un mur derruït que entra i es perd al bosc. Ens aturem. Abans de sortir del cotxe ens recordem els uns als altres que per aquella zona es fan encara curses il·legals de motos, per la qual cosa aparquem a una cantonada i descendim amb certa cura.
Davant nostre, una estructura de totxos forma un mur discontinu. Sembla una tanca. Hi ha moltes obertures i el nivell del terra no correspon amb el de les imatges que tenim. Està soterrat a un o dos metres de l’actual nivell. Les obertures tenen llindars que recorden composicions àrabs i encara es poden apreciar algunes parts cromades. Sense confiar gaire en la capacitat d’orientació i en l’encert de la direcció correcta, escombrem el mur amb els ulls fins que creiem trobar la porta principal. O els seus llindars, perquè de la majestuosa entrada de ferro forjat ja no en queda ni rastre. El mur, com tota la resta de les construccions que anirem veient, ha estat decorat per dibuixos, tags i grafits que, acompanyats per la incessant mà de la natura, s’hi han introduït, apropiant-se’l com un element més del paisatge.
De seguida ens adonem que ens hem equivocat de sabates. Gairebé dues passes endavant, el terreny ens convida a baixar per un gran pendent terrós, i tant si ens dirigim cap a la dreta com cap a l’esquerra, no trobem gaire facilitats d’accés. Des de dalt gairebé no es veu res dels antics pavellons que sí que veiem a les fotos. Toca descendir de front.
Baixem. Ens envolta una generosa vegetació. Tot i així, i a mesura que avancem, no és difícil trobar indicis –pedres, totxos, clavegueres, mitges parets– d’antigues construccions. Se senten unes veus. Ens preguntem qui més pot estar interessat en conèixer o passejar per aquell lloc. Seguim uns metres més endins i ens topem amb un grup d’adolescents amb càmeres de vídeo a les mans. Per l’aspecte i l’estètica fosca dels joves, tot apunta a que hem interromput la gravació d’una escena del que podria ser una pel·lícula amateur de terror. Somriem, ens saludem i avancem camí. Amagada entre els arbres, una noia amb la cara pintada de blanc i els llavis de vermell lluminós treu el cap. Els seus companys riuen a pulmó.
Aviat trobem a l’esquerra un dels pavellons. La groguenca façana, tot i haver perdut alguns trossos de l’arrebossat original, es manté en bon estat. Es veuen perfectament les fortes línies horitzontals i les petites i estretes finestres verticals que en marquen la composició. Al costat, una torre de llum doblegada i menjada per lianes, es l’única construcció en peu. Adossat a banda i banda de dues façanes del pavelló, a la intersecció entre paraments vertical i horitzontal, s’aprecia un rostre androgin envoltat de plantes de pedra. A sota, la inscripció nosce te ipsum (coneix-te a tu mateix), traducció llatina de la màxima grega inscrita al prónaos, l’entrada del temple d’Apol·lo a Delfos. Una referència mitològica pròpia del modernisme i de l’estil del conjunt; potser simbolitza l’oracle de Delfos, potser els jocs pitis celebrats en honor a la mort, o potser es va concebre per advertir tots i cadascun dels jugadors que arribaven al Casino de que, un cop entrats a dins, la necessitat d’una consciència moral i d’un pensament propi eren indefugibles del bon fer. En tot cas, i signifiqui el que signifiqui, la gran proclama filosòfica emprada temps enrere pel savis grecs es manifesta ara entre les runes com el missatge d’un oracle.
No hi ha problema per accedir a l’interior del pavelló, així que ho fem. El sostre és molt alt. Dins hi ha restes d’ocupacions actuals, llaunes, roba, ampolles i una cadira de fusta. La coberta del pavelló és una terrassa amb clara vocació de mirador i imaginem grans vistes des de dalt. Ens hi enfilem i travessem agenollats una passera ben ruïnosa fins a terra ferma. Una estranya sensació ens envaeix: no és la primera vegada que som a un edifici centenari, però per alguns, sí a un edifici centenari en ruïnes i abandonat. Els alts arbres i la frondositat dels boscos més llunyans ens permeten veure només allò que ja vèiem durant tot el recorregut: vegetació i més vegetació.
Fem una aturada allà dalt i repassem algunes dades etnogràfiques que hem estat llegint d’altres visitants. En general, l’activitat al voltant d’aquestes ruïnes ha estat i és força polivalent. Durant alguns anys, sobretot als vuitanta amb l’onada de l’heroïna, havia estat refugi de toxicòmans. La droga que havia fet les delícies de l’alta societat barcelonina als anys 20, tornava amb força mig segle després. Alguns van aprofitar les cambres amb sostre per viure-hi durant un temps, pràctica, per cert, que encara avui s’hi dóna. D’altres s’amagaven en la llunyania del bosc per mantenir relacions discretes, o fins i tot per practicar cruising quan encara no s’havia estès per parcs o lavabos públics de la ciutat.
Actualment les ruïnes de La Rabassada són també un punt del circuit local de geocaching. El geocaching o gymkhana és una pràctica de lleure consistent en amagar objectes en paratges naturals o urbans, anotant les coordenades geogràfiques de l’amagatall per fer-les públiques a la xarxa amb l’objectiu que altres persones puguin iniciar la cerca (vegeu: http://www.geocaching-hispano.com). El «tresor» amagat consisteix normalment en un caché (una capseta, una bossa impermeable, un quadern, un pot de vidre) amb objectes sense valor a dins –o noves coordenades–, que poden ser intercanviats per nous objectes personals d’aquells que troben l’amagatall.
També ho és per comunitats d’exploradors urbans (vegeu: http://www.clubcela.com; http://www.abandonalia.blogspot.com; http://www.abandonat.com; http://www.garajakania.blogspot.com; http://www.loslugaresolvidados.blogspot.com; http://www.forbidden-places.net/explo1es.php; que, mitjançant la comunicació i l’intercanvi d’informació a la xarxa, realitzen sortides per diferents indrets on hi ha edificis i instal·lacions abandonades. Una de les principals característiques d’aquesta pràctica és l’acord tàcit existent entre els practicants de no revelar mai la ubicació geogràfica dels espais, aïllant-los de la mà de saquejadors i curiosos que poden malmetre uns llocs que sovint guarden objectes de la vida quotidiana del passat. Aquests exploradors de jaciments contemporanis tampoc poden agafar res ni ser vistos per altres. Tot i que La Rabassada està dins aquest circuit, el coneixement públic que es té de la ubicació el fa situar entre els menys valorats i cobejats.
Una de les pràctiques, però, que més afició desperta és l’enregistrament d’efectes paranormals. Tota una sèrie de paraimatges, psicofonies, teleplàsties, fantasmogènesis i clariaudiències han estat percebudes per diferents experts en la matèria, dotant l’establiment en ruïnes de la categoria de casa encantada. No és estrany trobar a internet imatges i fotografies amb cares estranyes positivades d’imprevist, així com gravacions de veus que inunden un espai parafísic perceptible o com a mínim descriptible. El paisatge actual de La Rabassada ha esdevingut l’escenari ideal per tot tipus de rituals que ens apropen al que hom podria anomenar la geografia –actualitzada– de la Barcelona fantasmagòrica.
Baixem i continuem voltant. Amb certa habilitat superem un camp d’armaris, ampolles, matalassos, roba i cadires que entorpeixen el pas, i que jeuen a un espai convertit en abocador circumstancial. No resulta difícil trobar balustres escampats per la brolla, que pertanyen a la barana de la terrassa del mirador. N’aixequem un per comprovar que encara pesa, que l’interior no ha patit cap canvi miraculós de matèria i que allà on hi havia ciment encara n’hi ha. El deixem on era, col·locant-lo en la mateixa marca que la immobilitat ha format a terra.
Ens allunyem seguint el sentit sud-est. Un metres més enllà el camí fa una lleugera baixada gràcies a una escalinata que, també, s’amaga entre la vegetació. Podrien ser, segons el que es pot apreciar a les fotografies, les mateixes escales que portaven des dels edificis (hotel i restaurant) a la zona d’atraccions. Les seguim, tot i que als pocs metres les escales desapareixen i prenem un camí com en podríem prendre un altre. De sobte trepitgem el terra dur d’una mena de recipient gegant. Uns murs baixos i amagats entre la vegetació delimiten un perímetre. Som a sobre (i a dins) del vas que contenia la làmina d’aigua per on passaven els cotxets del Water Chute. Recordem les imatges  de la pel·lícula turística Barcelona, perla del Mediterrani, 1912-1913 (Cabot Films), on els passatgers de l’atracció s’esvaloten pendent avall. A les imatges mudes, una barca tremolosa posa seriosament en dubte l’estabilitat del llac artificial. Encara cauran a l’aigua. Quants ho deurien fer? Ara, sota la brolla, s’endevina el ciment pla. Continuem.
Escombrem de nou amb la mirada el terreny i ben aviat, a l’altra banda i fora ja del vas, trobem un banc circular. És la glorieta de la foto, que marca el bell mig de la muntanya russa. També vençuda per la vegetació i convertida ara en test de males i aromàtiques herbes.
Unes dades per a l’anecdotari: el 1899, any de la inauguració de l’Hotel Restaurant La Rabassada, coincideix amb la fundació del Futbol Club Barcelona, la patent de l’Aspirina i la fi de la sobirania espanyola a Cuba. Aquell any neix Alphonse Gabriel Capone -Al Capone-, Vladimir Nabokov, Fred Astaire, Ernest Hemingway, Alfred Hitchcock i Jorge Luis Borges.
Continuem caminant de pujada una estona més i cap al sud-oest. De nou sentim veus, cada cop més properes, com si s’apropessin a nosaltres o nosaltres a elles. Ens topem amb vàries senyalitzacions que marquen rutes senderistes. Seguim les indicacions i les sospites es fan evidències: aquesta part de l’indret és plena d’excursionistes. Sens dubte, més ben vestits i aprovisionats que nosaltres, ara mateix, veritables forasters fora de lloc. Desubicats. Aquest cop de realitat ens retorna al present: som al Parc de Collserola, espai per excel·lència de passejades familiars de cap de setmana. Fi de l’encanteri, tornem a la realitat. Ni misteri, ni res.
Perseguim a quatre dones de cinquanta anys calçades amb sabates de muntanya per un camí completament habilitat pel senderisme i amb destí a la Font de la Rabassada. Aquesta font, d’estil modernista, recrea les muntanyes de Montserrat i està formada per tres brocs d’aigua adossats a la mateixa paret que manté el talús. Asseguts a una taula de pedra, enceten l’entrepà dos matrimonis d’uns seixanta anys que ens expliquen que aquesta font també pertanyia a les propietats del Casino de La Rabassada. «Ho vaig llegir no sé on», diu un d’ells, «era part del jardí». Un dels homes sentencia: «Aquest lloc és ideal per caminar i buscar bolets, res més. Si us enfileu per les ruïnes aquelles encara prendreu mal, que allí només hi ha merda, xeringues i vidres».
Voltem sense direcció fins a la Font d’en Ribes, també modernista i enrajolada amb trencadís de colors. Una grup de tres dones, dos homes i quatre nens es fan fotos a la font, simulant que veuen l’aigua medicinal.
Tenim la sensació que més enllà de les fonts ens estem allunyant de les ruïnes, així que decidim desfer camí i tornar enrere fins al que queda del primer pavelló. Però ara, en comptes de baixar, anem en sentit nord-est.
Passejant més que inspeccionant, recordem la història de la «sala dels suïcidis», una de les històries més obscures i que més ha donat a parlar entre aquells que han rescatat referències de La Rabassada. L’origen d’aquesta cambra cal trobar-la, però, al Casino de Montecarlo i l’esplendor de de la vida burgesa de mitjans del segle xix. Es deia que hi havia una habitació, de vegades tan sols un banc, on els desgraciats jugadors posaven fi a la seva vida davant la vergonya d’afrontar el retorn en blanc a la llar familiar. A Espanya alguns polítics feren menció d’aquesta sala a les llargues jornades parlamentaries sobre la qüestió del joc, i la premsa no va trigar gaire a nodrir de misteri i escàndol el rumor. Per a l’historiador Guillermo Solana, però, la sala dels suïcidis formava, en realitat, part de la imaginació dels periodistes que pul·lulaven pels casinos de la Belle Époque i que regularment dedicaven esforços per generar abundants dades especulatives o directament inventades sobre una estança secreta en la qual els perdedors se suïcidaven en la més absoluta intimitat. D’altra banda, per l’antropòleg González Alcántud, aquesta sala era en realitat la infermeria de l’establiment, i tan sols atenia els desmais i les crisis nervioses que sovint es donaven entre els jugadors. Més enllà de la seva existència o no, el cert és que aquesta sala ha donat peu a tota mena d’històries que són ja indissociables del Casino de La Rabassada i que engreixen la literatura negra que s’ha escrit i s’escriu sobre els casinos del segle dinou.
Mirem de no fer-nos mal amb la quantitat de plantes, arrels, tiges i pedres que composen el terra. De lluny veiem uns arcs. Ens hi apropem, però un petit mur impedeix continuar. Traiem mig cos per poder veure millor l’altre cantó. Una pendent severa d’uns dos o tres metres amaga l’entrada a un túnel a la part esquerra. Valorem com baixar, però no hi ha més opció que fer la volta per la banda dreta. Un cop abaix, caminem per sobre de matalassos mullats i lones de plàstic. Ens endinsem per la foscor del túnel amb molt de tacte per no trepitjar on no toca i prendre mal. Una petita i llunyana llum entra per una obertura al final del túnel. A mesura que avancem, un mínim de claror ens permet observar les restes de l’antic cablejat elèctric. A terra, un canal marca un recorregut. És el túnel per on passaven els carruatges de la muntanya russa? És la bodega del restaurant? Sembla que per la part que ocupa és aquesta segona opció. Un altre matalàs i una capsa plena d’ampolles de cervesa amb l’etiqueta descolorida són els únics elements contemporanis a dins del túnel. La falta de llum ha permès mantenir l’espai fora de la influència de la natura. Fa fred a dins! Les parets deuen ser molt gruixudes. Per fi comencem a veure més a prop la llum que entra pels forats en forma de finestres que hi ha a l’altra banda. Avancem i sortim per una porta atapeïda d’arrels. A l’exterior, més restes del present: un altre matalàs, una baralla de cartes, papers, roba, llaunes i ampolles. Aixequem el cap, i entre la vegetació distingim un mur amb elements decoratius, llaços ornamentals de pedra. Tot seguit, una altra construcció derruïda, envoltada de totxos desfets i restes de trencadís, ens recorda que efectivament, fa cent anys, hi havia hagut uns edificis que segurament a dia d’avui no presentaven la seva millor fisonomia, però que restaven a mig aixecar entre el pas dels temps.
Ens enfilem per una petita pujada, de nou amb tacte per no ficar el peu a cap forat amagat. Unes passes més enllà comencem a sentir el soroll dels cotxes. Som de nou a la carretera.
Un grup de cinc turistes (Erasmus nòrdics?) arriben caminant per un lateral de la carretera. Sense intercanviar paraula, s’endinsen al bosc per la mateixa obertura que nosaltres.
Descansem una mica, en silenci. Les cares de satisfacció es barregen, però, amb desil·lusió i indignació. Així és el bosc i tot allò que ja no amaga.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s